Als anys 70, quan em vaig iniciar en el ioga, a Barcelona els professors de ioga es podien comptar amb els dits d’una mà, i els alumnes no superàvem la cinquantena. Hi havia poc a triar. Bàsicament hi havia dues escoles: les basades en els ensenyaments de Satyananda i les basades en els de K. S. Iyengar. Actualment hi ha moltíssim més on triar: acroioga, ashtanga, anusara, kundalini, yin ioga, ioga amb música, bikram ioga, el ioga de la cervesa… No és broma: http://www.europafm.com/noticias/curioso/nueva-moda-beeryoga-clases-yoga-cerveza_201701225884d44c0cf2d32115ef085c.html.
Que hi hagi tanta oferta és una sort i no ho és. Es fa més difícil separar el blat de la palla. Tot seguit explicaré algunes diferències del Ioga Dinàmic amb els principals estils de ioga actuals.
D’acord amb el que jo sé, quasi tots els estils de ioga són maneres lleugerament diferents de practicar basades principalment en diferències en les postures i en les seqüències. També es poden distingir segons la ideologia que hi ha al darrere, i segons l’ús de rituals i de sons per crear una atmosfera “religiosa”.
Hi ha una manera d’abordar el ioga, el mètode Iyengar, que no posa quasi gens d’èmfasi en les seqüències, no en posa gens en els rituals o en esoterismes, i s’enfoca sobretot a aprendre com fer correctament les postures concretes.
En les últimes dècades han sorgit uns estils de ioga que deriven de les idees sobre l’alineació que va propugnar Iyengar. Per 
exemple, el ioga Sacaravelli, l’Anusara i l’Ashtanga. Aquests estils donen molta importància a l’execució correcta de les postures, però no a com aprendre-les, senzillament mostren com s’han de fer; també emfasitzen alguna part concreta del cos, com la columna, per exemple. En Ioga Dinàmic en general no s’emfasitza cap part del cos perquè el cos s’entén com una unitat, i les postures es fan de manera que totes les parts del cos es donin suport entre si a través de les dinàmiques d’integritat.
L’Ashtanga ha portat al món actual el principi de “vinyassa”, que vol dir fer les postures sincronitzant la respiració amb els moviments. El Ioga Dinàmic també es practica fent “vinyasses”, però amb una intenció molt diferent. Mentre que en Ashtanga es fan per ser més flexibles i per reforçar el cos, en Ioga Dinàmic això són efectes secundaris, no l’objectiu principal. La pràctica en moviment en Ioga Dinàmic té molts altres motius. L’Ashtanga es practica seguint unes seqüències fixes de postures amb la idea de progressar físicament. No són postures senzilles i s’han de fer seguint un ordre determinat, independentment de com estigui el cos. En Ioga Dinàmic les seqüències són obertes i només són una orientació per fer-les sempre que el cos estigui en condicions. Una seqüència determinada pot ser bona per a una persona i no per a una altra, o pot ser adequada per a algú en un moment donat però no per a la mateixa persona un altre dia.
Hi ha uns altres estils de ioga que no es basen en la correcció de les postures; són els derivats de les escoles de Sivananda i Satyananda i el Kundalini. Aquestes escoles donen molta importància a les visualitzacions, es basen en una anatomia esotèrica i se serveixen de rituals. En Ioga Dinàmic, en canvi, s’intenta no fugir de la realitat ni confiar en coneixements externs o en els que dicta la tradició.
Recentment ha aparegut un nou estil, Yin Ioga, que es presenta com una pràctica passiva que posa l’èmfasi en la relaxació i en la quietud. És el pol oposat del Ioga Dinàmic, no només perquè es basa en la quietud i no en el moviment (en Ioga Dinàmic el moviment prepara per a una quietud integrada), sinó perquè la quietud es manté a pesar de les sensacions incòmodes que demanen a crits sortir de la postura. El cos només pot gaudir de l’estabilitat sense esforç de la quietud genuïna quan no està pressionat per dificultats. En Yin ioga les postures es mantenen entre 3 i 5 minuts, sense reaccionar a les molèsties que això provoca a les articulacions. El fet de no escoltar el cos implica que es dóna prioritat a la ment. En Ioga Dinàmic, en canvi, la clau és descobrir la intel·ligència del cos, convertir-la en guia, perquè és qui sap què li convé al cos; això comporta que la ment durant la pràctica passa a tenir un paper d’intèrpret. 
El Ioga Dinàmic és un mètode per practicar les postures des del cos, sense dogmes ni esoterismes, basant-se en la intel·ligència natural del cos i de la ment. És l’únic mètode que planteja que el procés d’aprenentatge de les postures ha de ser el mateix que fa servir el cos per aprendre-ho tot (menjar, caminar, tocar un instrument musical…), és a dir, pas a pas i amb moltes repeticions. La progressió en aquest procés d’aprenentatge es fa amb una actitud d’auto indagació, portant l’atenció de la ment a les sensacions.
L’auto indagació potser és el tret distintiu del Ioga Dinàmic, el que no trobem en altres enfocs. Si apliquem l’auto indagació mentre practiquem, no ens caldrà cap autoritat externa, cap referència a la tradició, ni tampoc coneixements exhaustius d’anatomia, ni imaginar coses que passen en el cos. De fet, l’auto indagació és el que fa que l’experiència de les coses tal com són s’arreli en el món concret i real. I aquest és un dels regals del Ioga Dinàmic, que et va fent veure amb claredat les coses tal com són. Amb totes les implicacions que això té en el conjunt de la vida.
Glòria Puig 